Mala publicitat

Principis ètics i lògics

Això no és una entrada sobre alguna cosa que m'hagi passat, és només una petita apreciació/reflexió qeu faig en un dia que, ves per on, fa sol.
Senyors de la Federació Espanyola d'Handbol... fa un anyet vàreu perdre la final del mundial d'handbol contra la selecció alemnya... potser us la van robar, sí, teniu raó.
Aquest any però, heu caigut "inesperadament" abans d'hora. Potser s'han unit molts factors que han provocat aquesta caiguda. Ara bé, hi ha coses que es poden evitar abans de començar la competició, i una d'elles és portar estampat al pit "renfe".
Què volieu? Guanyar? Arribar els primers a la final? Jugar amb un bon "tempo"? Ser ràpids? No tenir problemes? No quedar-vos sense "llum"? Doncs mala elecció, no crec que renfe sigui el millor patrocinador que podieu escollir, ja que malauradament, se us han encomanat els seus mals.
Avaria, en Barrufet esguinç de 15 centímetres, falta de llum, caieu al primer partit, i quan sembla que torneu a funcionar, us freneu i qualsevol país que passa pel vostre costat us ensenya com s'han de ser les coses...
No us culpo, però nens, heu de tenir una mica de vista... Bé, espero que seveixi la lliço i d'ara endevant deixareu el contracte amb renfe "aparcat", que és l'unica manera que us funcioni la publicitat d'aquesta empresa, estant "aturada".

Ànims!

Dentistes...

En Marc va al dentista...

Entro a la consulta, puntual. Són tot just les 15 de la tarda, ni tan sols he dinat, així arribo amb la boca neta i sense merda entre les dents, ja que de fet, tampoc he esmorzat.
Passo a la consulta sense tenir temps per seure a llegir una revista del cor, fet extraordinari, ja que si l'ésser humà te la sensació de viure pocs anys, és epr culpa de les sales d'espera dels dentistes i dels hospitals d'urgències.
El fet és que he entrat, m'he assegut a la tombona plastificada i una senyoreta m'ha posat un pitet lligat amb una cadeneta. M'ha donat els bones tardes i m'ha convidat a estirar-me. Imagineu que hagués dinat, ara seguiria tombat allà fent la siesta... amb la nyonya que entra després de menjar...
Bé, un cop ha arribat la dentista, m'ha examinat la boca i he procedit a fer la seva feina, empastar una càries a una de les meves dents. Una càries petitíssima a un dels meus ullals, tot sigui dit.
Bé, m'ha posat una pomada amb gust a plàtan per "atontar" (en català correcte: abeneitar) a la meva geniva, i ho ha aconseguit perquè 1 minut després m'hi ha clavat una agulla de pam i ni l'he notada. Poc a poc, el líquid de la xeringa s'ha anat introduint dins la meva geniva. Abans que acabés la injecció, jo ja no notava res a la meitat dreta de la boca.
I així estic. Ha passat una hora i mitja i tinc mitja boca adormida.
No la sento. Bé, en realitat tinc la sensació de tenir la boca més gran que el meu propi cap. L'adormimenta m'arriba fins el nas, amb la qual cosa, si se'm cau un "moquillo", sóc incapaç de notar-ho.
He intentat somriure, però només es mou mig llavi i he intentat moltes altres ganyotes que si les intentes descriure em pendrieu per boig.
Ara m'arrepenteixo de no haver dinat. Tinc gana, però em veig incapaç de mastegar... casundé.
Perquè us en feu una idea, quan l'odontòloga ha acabat l'empaste, m'ha convidat a un got d'aigua (per 65eu, que menys), doncs bé, quan he intentat glopejar, m'ha començat a caure aigua pel cantó dret de la boca, i jo no ho podia controlar. Sort del pitet i de la meva discressió.
Doncs bé, ara mataré l'estona fent una altra cosa, no sé, acariciar la senyora grissom, jugar a ficar-me el dit al nas adormit, fer ganyotes... hi ha tantes coses per passar l'estona...

Doncs apa, si aneu al dentista, dineu abans!

Periodisme de qualitat

Periodisme de qualitat?

No sóc metge. No sóc arquitecte. Tampoc sóc astronauta ni futbolista. Vaig escollir ser Periodista, una professió que no és ben bé una professió, sinó una "vocació".
És d'aquelles feines que t'han d'agradar, ja que tant els sous com la realitat laboral són aspectes més aviat abstractes, difusos, i gens senzills d'acceptar.
Ara bé, sovint es diu que el Periodisme actual és un periodisme devaluat, que ja no hi ha aquells professionals que persegueixen la noticia i que mouen cel i terra per donar a conèixer les realitats del món que ens envolta. Però no ens ha d'extranyar que això sigui així.
Si bé és cert que el Periodisme t'ha d'agradar, el que no pot ser és que després d'una carrera de 4 anys, el periodista hagi de buscar 4 feines per poder arribar a final de mes.
Què vull dir amb això? Doncs que avui he assistit a una entrevista de feina, de "periodista", en la qual, més enllà de les labors a realitzar, m'han ofert una jornada completa de 40 hores, amb una necessària dispoibilitat total (caps de setmana inclosos) amb un sou net de 750 euros, sí, sí, 750 euros.
No és culpa del mitjà de comunicació en qüestió, sinó de lo devaluada que està aquesta professió. Qui sap, potser els Periodistes ens ho hem guanyat a pols, i ara toca pagar els plats trencats dels darrers temps.
Així doncs, i sense faltar a ningú: No cobraria el mateix doblegant roba al Pull&Bear? No cobraria el mateix repartint pizzes a domicili? Com pot ser que després d'estudiar 4 anys, hagi de passar per un període en el que no puc aspirar a més de 120mil peles al mes?
No dic que hagi de cobrar 2000 euros, ni tan sols 1500, però almenys hauria de poder ser "mileurista", no?
Tot plegat és una mica trist. Espero poder rectificar aquesta entrada i poder dir que estava equivocat, i que no tothom paga aquestes quantitats...
Fins llavors,

"Periodisme de qualitat sí, però no a qualsevol preu."


"Sigo buscando"...

Pericos out

Coses incomprensibles

Hi ha coses a la vida (diguem-li vida, diguem-li etapa del temps en la que sóm conscients d'existir) que costen molt d'entendre. Una d'elles és el futbol, i no el futbol com esport, sinó el futbol com a fenòmen social de masses que provoca amor, odi, passió, bogeria i tantes altres sensacions.
Ahir el Madrid va ser eliminat de la Copa del Rei i un enorme plaer va recórrer el meu cos, suposo que la classificació del Barça sumada a la derrota del Madrid va activar estreptococos al meu cos que el van fer sentir d'allò més bé.
Algú dirà: "Home, però hagués estat millor que l'eliminés el Barça", beh, deixa't estar, que ara ja són fora.
Ara bé, ahir també va caure l'Espanyol. Un equip que està fent un bon paper aquesta temporada i per què no dir-ho, està jugant a futbol (es troba a faltar). El fet és que l'eliminació de l'Espanyol no em va produir aquesta sensació de plaer i satisfacció.
Per què? algú m'ho sap explicar? Aquest Espanyol és el que va deixar sense lliga el meu equip tot just fa mig any. Són els que criden en contra el Barça. Són els que desitgarien veure el meu equip a segona divisió i, en canvi, em sap greu la seva eliminació, així com em va saber greu que perdèssin la final de la UEFA.
Per què és? És per què és un equip català? És per què és un equip de Barcelona? No ho sé, el fet és que ahir, sortint del camp de l'Espanyol (bé, no és seu, és llogat, jejeje), em va saber greu veure tota aquella gent decebuda, empipada i trista.
Podria pensar que el que passa és que veig alguna cosa més enllà de l'esport, però ho dubto, perque veure tristos els afeccionats del Madrid, fa sentir una sensació proporcionalment inversa de felicitat a la meva persona, tot molt extrany.
Bé, crec que així com els equips bascos no es tenen una rivalitat odiosa, els catalans tampoc ens l'hauriem de tenir, l'Espanyol no deixa de ser un equip de la meva terra (si puc fer ús de l'adjectiu), i per tant, no puc sentir el rebuig que sento per l'equip de la capital espanyola.
Tot molt raro, però ho escric, a veure si algú té una explicació científica... qui sap!
Finalment, com que segueixo tenint la rivalitat esportiva, només em queda dir que el Barça ja és a quarts i l'Espanyol no, "se sienteeeee!!!!", proveu l'any que be, potser teniu més sort!!!

Apa, ens veiem.

Proeses personals

Notícia publicada al Blog: UVic Futbol Club

FONOLL DEMOSTRA QUE NO CAL SER AL CAMP PER BRILLAR AMB QUALITATS FUTBOLÍSTIQUES

El de Cardedeu aconsegueix, sense immutar-se, una fita a l'abast de molt pocs. La presència del central Albert (Tito) i de la companya Cristina (Dalmau), dónen fe de les proeses d'una de les perles de l'UVic FC.

Barcelona · Faltàven pocs minuts perquè toquèssin les vuit del vespre (les set, al rellotge de Jonás), quan la plaça Maragall de la capital catalana va poder gaudir d'un espectacle que difícilment es repetirà mai més.
El de Cardedeu, acompanyat d'un Tito ressacós i una Dòlman exemplar, caminàven per davant del conegut bar de tapes "Alonso", quan a l'arribar al semàfor per dirigir-se al Passeig Maragall, els joves es van aturar en veure el llum indicador de color vermell.
Va ser llavors quan Fonoll va dir: "Mireu. Deixaré caure el meu xiclet de poma verda de la boca, el xutaré amb el peu dret i aniarà a parar a les escombraries de l'altre cantó del carrer".
Dalmau va riure mentre Tito, conscient de les possibilitats de Fonoll, es va mantenir expectant. Instats després el carriler de l'UVic Fc feia caure un xiclet verd de la seva boca, que posteriorment va a anar a petar al peu dret, que amb unes intencions perfectament definides, van colpejar el xiclet. Aquest, va definir un paràbola perfecta i, mentre el semàfor canviava a verd, va acabar caient al fons de les escombraries.
Tito, perplex, es va posar les mans al cap i va exclamar "Ohh!", mentre Dalmau, s'enarmorava del 20 de l'UVic. Per si hi havia dubtes, els tres joves es van acostar a la paperera en qüestió per comprovar la fita.

Clika-hi per entendre la dificultat de la proesa

Tot i la fita conseguida, Fonoll va assegurar seguir treballant per millorar, encara més, el seu nivell amb tots els objectes esfèrics que el rodejen i aconseguir més gols i més alegries pel conjunt balnc-i-vermell.
Finalment, cal dir que Marc Fonoll ha rebut una oferta per emular el mític anunci de Johan Cruyff contra el tabac, aquest cop però, la publicitat servirà perquè els Barcelonins no tirin els xiclets a terra i evitar d'una vegada per totes, les taques negres que aparèixen al sól dels carrers Barcelonins.

Marc Fonoll

Via crucis

Any nou, via nova (II)

(és aconsellable llegir-se la primera part abans de llegir aquesta entrada... més que res per manteir la coherència temporal, però si no vols, no ho facis, no ho dirè a ningú)

Si bé a la darrera entrada acabava amb les paraules "per ara", m'he disposat a continuar, i no per voluntat pròpia, sinó perquè les circumstàncies del destí així ho han determinat.
El meu pas d'avui per Barcelona ha significat l'habitual compra de regalets, passejar sota la pluja i esquivar 103 varilles de paraigües que pretenien treure'm un ull o robar-me la cera de les orelles.
El rellotge marcava les 18.59 de la tarda quan els meus peus es movien just per sota el termòmetre de Portal de l'Àngel. He mirat l'horari de tren i he decidit tornar cap a casa, a La Garriga, amb el tren de les 19.02. Tenint en compte l'aventura del matí, no he pensat que pogués arrivar abans el tren que jo.
Així ha estat. L'estació de Passeig de Gràcia m'ha vist arribar a les 19.02 en punt, he picat el meu bitllet (devolución express) i he baixat les escales mecàniques fins l'andana de la via 1.
Tot i ser les 19.02 encara han passat 3 trens abans que el meu (parlo en propietat perquè pago impostos).
Finalment, quasi perdo el tren per estar parlant per telèfon (típic Fonoll). Si hagués passat això, ara estariem parlant d'un jove de 23 anys que hauria saltat a la via del tren. El cas però, és que he entratal vagó. Haig de dir que ho he fet abrigat, i que una onada de calor pròpia del mes d'Agost ha estat a punt de provocar-me una deshidratació immediata, finalment però, he aconseguit resistir i m'he mantingut ferm dins el tren, això sí, dempeus.
El tren ha "avançat", al cap de 500 metres es deu haver creuat un conill a les vies, perquè el xòfer/conductor/maquinista/senyor ha frenat bruscament. Han faltat 3 centímetres per considerar que havia caigut sobre un jove de pell fosca, però el meu bíceps esquerra ha pogut contrarrestrar la força de 4G que ha causat el tren.
Superat el conill i acabada la meva conversa telefònica, he seguit la meva lectura sobre "els altres catalans", però clar, si en Marc és al tren, en Marc no pot llegir. Ha estat a l'alçada de Montcada (maleïda Montcada) quan el tren, que viatjava a una velocitat sorprenent, se li han apagat tots els llums. Tots. Sense excepció. A continuació, la inercia del convoi ens ha fet avançar uns metres, però en qüestió de segons ens hem aturat.
La situació ha estat curiosa. Sense llum, la gent ha començat a agafar les seves pertinences, per si era una emboscada dels bandidus a la nostra diligència, perquè òbviament aquesta situació no és pròpia del SXXI. Llavors ha aparegut el revisor, (si hagués demanat el bitllet als passatgers, jo li hagués demanat un autògraf), el tio ha aconseguit que s'encenguèssin els llums d'emergència, tota una fita tenint en compte que els llums d'emergènica s'haurien d'encendre quan hi ha l'emergència (repeteixo 3 cops emergència, però val la pena fer ús de la repetició matxacona per ressaltar la importància d'aquests llums).
12 minuts després, ha tornat el llum, però el camí no ha estat fàcil. En un parell d'ocasions el tren ha fet frenades pròpies d'atraccions d'un parc temàtic. Si algún infant hagués caminat pel passadís, hagués pogut quedar estampat contra alguna paret del vagó, sortosament però, les mares han fet comentaris de l'estil: "nen, seu que sembla que el tren avui no funciona massa bé". El nen, que porta poc temps sobre aquest món, no ha entès què volia dir amb "avui", ja que per ell, el tren "sempre" ha anat malament.
Personalment crec 2 coses, en primer lloc que amb un bitllet de regal no n'hi ha prou per pal·liar el desgast que els usuaris hem patit avui. El que sap greu és que la gent no es queixa, de les 50 o 60 persones que devem haver baixat a La Garriga, només unes 10 hem anat a buscar el bitllet gratuit. En segon lloc, caldria adjuntar un vagó amb carbó per aquests trens asquerosos amb els que viatgem.
Resumint: He arribat amb 30 minuts de retard a La Garriga. Tinc una altra Devolución Express i me la vendré a l'ebay perquè senyors, jo no torno a agafar el tren ni "jarto'vino".

PD: Si haig d'acabar l'obra de Candel al tren, ho tinc xungo.

Qualsevol cosa, fes-me un truc.

Renfitis aguda

Any nou, via nova (I)

Tot i que pugui semblar un error tipogràfic, no ho és. Any nou, via nova... la del tren, perquè la cosa està molt xunga.
Aquest matí he agafat un ferrocarril(digueu-me valent), he pensat que deguda la congestió a les carreteres, el mal temps, el límit de 80km/h a l'àrea metropolitana de Barcelona i a que agafar el cotxe contamina, el tren era una solució (en el sentit de resoldre un problema, i no el d'una mescla d'elements químics) que em permetia arribar fàcilment "a la gran ciutat"
Amb "els altres catalans" sota el braç, he enfilat cap a l'estació de tren, on el el subjecte en qüestió ha arribat amb només 7 minuts de retard.
Aquests 7 minuts que he perdut esperant el tren no els recuperaré mai de la vida, i són 7 minuts que hauré malgastat. Però tenint en compte la quantitat d'hores que perdo al llarg del dia, em sembla una quantitat de minuts ínfima... és més, si fóra prudent, 7, són els minuts que hauria d'haver arribat abans d'hora a l'estació, per allò de no anar amb el pet al cul i arribar tranquilament a "l'apeadero" (paraula que sempre m'ha commogut).
Un cop dins al tren he llegit, he pensat, he observat, he escoltat i, fins i tot, he viatjat.
Quan erem a Montcada s'ha aturat 1 minut, i 2, i 3, i 4, i 5 i així fins assolir 15 minuts, quan una veu (gens entranyable) ha dit: "por averias diversas en las infraestructuras, permaneceremos en esta estación hasta nueva orden".
He pensat en "qui" donaria aquesta ordre i m'he plantejat baixar del tren. A Montcada hi ha més d'una estació, i qui sap, potser era més ràpid baixar i canviar de tren que no pas esperar. El cert però és que unes suculentes pàgines del best seller de Candel (EPD) m'ha fet romandre al meu seient.
5 minuts més tard hem arrencat. Algú havia donat l'ordre, no sé qui, però li agraeixo. Un cop a Barcelona he baixat, he reclamat la meva "devolució express" i he seguit el meu camí amb un bitllet gratuït a la butxaca i amb 1 hora i 20 minuts menys per viure... 7 minuts eren rídiculs, però 80 suposen un percentatge excessiu en el còmput del dia.
Total. M'he enfadat amb la Renfe. Tothom ho està. Tots ho estem. Ens manifestem. Ens queixem. Reclamem. Cridem. L'eco de les nostres veus es retornat pels túnels de l'AVE, acrònim al que he agafat alèrgia, fàstic i repulsa. No vull un AVE amb Madrid. En vull un amb França. No vull un aeroport més gran. En vull un aeroport amb vols internacionals. No vull rodalies espatllades. En vull unes en bones condicions i que connectin com és degut tota l'àrea metropolitana de Barcelona. No vull una Devolución Express. Vull responsabilitats.
Res més... el meu atac d'ira despiadada ha acabat.

Per ara...