Any nou, via nova (I)
Tot i que pugui semblar un error tipogràfic, no ho és. Any nou, via nova... la del tren, perquè la cosa està molt xunga.
Aquest matí he agafat un ferrocarril(digueu-me valent), he pensat que deguda la congestió a les carreteres, el mal temps, el límit de 80km/h a l'àrea metropolitana de Barcelona i a que agafar el cotxe contamina, el tren era una solució (en el sentit de resoldre un problema, i no el d'una mescla d'elements químics) que em permetia arribar fàcilment "a la gran ciutat"
Amb "els altres catalans" sota el braç, he enfilat cap a l'estació de tren, on el el subjecte en qüestió ha arribat amb només 7 minuts de retard.
Aquests 7 minuts que he perdut esperant el tren no els recuperaré mai de la vida, i són 7 minuts que hauré malgastat. Però tenint en compte la quantitat d'hores que perdo al llarg del dia, em sembla una quantitat de minuts ínfima... és més, si fóra prudent, 7, són els minuts que hauria d'haver arribat abans d'hora a l'estació, per allò de no anar amb el pet al cul i arribar tranquilament a "l'apeadero" (paraula que sempre m'ha commogut).
Un cop dins al tren he llegit, he pensat, he observat, he escoltat i, fins i tot, he viatjat.
Quan erem a Montcada s'ha aturat 1 minut, i 2, i 3, i 4, i 5 i així fins assolir 15 minuts, quan una veu (gens entranyable) ha dit: "por averias diversas en las infraestructuras, permaneceremos en esta estación hasta nueva orden".
He pensat en "qui" donaria aquesta ordre i m'he plantejat baixar del tren. A Montcada hi ha més d'una estació, i qui sap, potser era més ràpid baixar i canviar de tren que no pas esperar. El cert però és que unes suculentes pàgines del best seller de Candel (EPD) m'ha fet romandre al meu seient.
5 minuts més tard hem arrencat. Algú havia donat l'ordre, no sé qui, però li agraeixo. Un cop a Barcelona he baixat, he reclamat la meva "devolució express" i he seguit el meu camí amb un bitllet gratuït a la butxaca i amb 1 hora i 20 minuts menys per viure... 7 minuts eren rídiculs, però 80 suposen un percentatge excessiu en el còmput del dia.
Total. M'he enfadat amb la Renfe. Tothom ho està. Tots ho estem. Ens manifestem. Ens queixem. Reclamem. Cridem. L'eco de les nostres veus es retornat pels túnels de l'AVE, acrònim al que he agafat alèrgia, fàstic i repulsa. No vull un AVE amb Madrid. En vull un amb França. No vull un aeroport més gran. En vull un aeroport amb vols internacionals. No vull rodalies espatllades. En vull unes en bones condicions i que connectin com és degut tota l'àrea metropolitana de Barcelona. No vull una Devolución Express. Vull responsabilitats.
Res més... el meu atac d'ira despiadada ha acabat.
Per ara...
Tot i que pugui semblar un error tipogràfic, no ho és. Any nou, via nova... la del tren, perquè la cosa està molt xunga.
Aquest matí he agafat un ferrocarril(digueu-me valent), he pensat que deguda la congestió a les carreteres, el mal temps, el límit de 80km/h a l'àrea metropolitana de Barcelona i a que agafar el cotxe contamina, el tren era una solució (en el sentit de resoldre un problema, i no el d'una mescla d'elements químics) que em permetia arribar fàcilment "a la gran ciutat"
Amb "els altres catalans" sota el braç, he enfilat cap a l'estació de tren, on el el subjecte en qüestió ha arribat amb només 7 minuts de retard.
Aquests 7 minuts que he perdut esperant el tren no els recuperaré mai de la vida, i són 7 minuts que hauré malgastat. Però tenint en compte la quantitat d'hores que perdo al llarg del dia, em sembla una quantitat de minuts ínfima... és més, si fóra prudent, 7, són els minuts que hauria d'haver arribat abans d'hora a l'estació, per allò de no anar amb el pet al cul i arribar tranquilament a "l'apeadero" (paraula que sempre m'ha commogut).
Un cop dins al tren he llegit, he pensat, he observat, he escoltat i, fins i tot, he viatjat.
Quan erem a Montcada s'ha aturat 1 minut, i 2, i 3, i 4, i 5 i així fins assolir 15 minuts, quan una veu (gens entranyable) ha dit: "por averias diversas en las infraestructuras, permaneceremos en esta estación hasta nueva orden".
He pensat en "qui" donaria aquesta ordre i m'he plantejat baixar del tren. A Montcada hi ha més d'una estació, i qui sap, potser era més ràpid baixar i canviar de tren que no pas esperar. El cert però és que unes suculentes pàgines del best seller de Candel (EPD) m'ha fet romandre al meu seient.
5 minuts més tard hem arrencat. Algú havia donat l'ordre, no sé qui, però li agraeixo. Un cop a Barcelona he baixat, he reclamat la meva "devolució express" i he seguit el meu camí amb un bitllet gratuït a la butxaca i amb 1 hora i 20 minuts menys per viure... 7 minuts eren rídiculs, però 80 suposen un percentatge excessiu en el còmput del dia.
Total. M'he enfadat amb la Renfe. Tothom ho està. Tots ho estem. Ens manifestem. Ens queixem. Reclamem. Cridem. L'eco de les nostres veus es retornat pels túnels de l'AVE, acrònim al que he agafat alèrgia, fàstic i repulsa. No vull un AVE amb Madrid. En vull un amb França. No vull un aeroport més gran. En vull un aeroport amb vols internacionals. No vull rodalies espatllades. En vull unes en bones condicions i que connectin com és degut tota l'àrea metropolitana de Barcelona. No vull una Devolución Express. Vull responsabilitats.
Res més... el meu atac d'ira despiadada ha acabat.
Per ara...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada