Plovent sobre mullat

BANY DE MASSES

Dos quarts de tres de la tarda d’un dia qualsevol del mes de juny. El sol empastifa els carrers de Cardedeu mentre un grup d’amics de núvols es planteja la possibilitat de fer “parada i fonda” al nostre estimat i gens massificat poble.

Instants més tard una gota salta del cel cap al terra per provar el sabor de l’asfalt de l’Avinguda que travessa Cardedeu. Sembla que li agrada i anima als seus companys i amics a fer un tast pels principals carrers de la vila.

En qüestió de minuts l’aigua es transforma en pedra mentre les gotes es diuen entre elles “ja que ho fem, fem-ho bé”. L’impacte de la pedra contra l’asfalt fa explotar el granís per convertir-lo en un ou kinder d’aigua, transformant d’aquesta manera, els carrers en rius i les avingudes en platjes.

El drenatge i el clavagueram del poble són fantàstics i absorbeixen l’aiguat, fins que és clar, deixa de fer-ho. Llavors, els cotxes comencen a navegar pels carrers com si en qualsevol moment, hagueren de treure pals de fusta per les finestres per posar-se a remar.

En un atac de bogeria decideixo sortir a l’aventura. Aquell dia ha de ser memorable i quedar-se a cobert no és apropiat per la cita. Agafo un paraigua, més aviat petit (cul i panxa sobresurten), i em llanço a l’aventura: l’objectiu, menjar.

Surto des del semàfor principal del i em dirigeixo a Il Capriccio Italiano. A mig camí veig la crua realitat de la tempesta infernal; un ratolí (de tres pams) ha hagut de fugir del clavegueram i s’ha hagut d’allotjar a la vorera, on agonitza per la seva vida. Jo, respectuós amb la fauna local, li donc ànims i fins i tot el salto sense trepitjar-lo.

Arribo al carrer Montseny, transformat en la carretera de les aigües, i veig que m’és impossible passar sense un equip de submarinisme, de manera que donc la volta pel carrer de sobre i després de saltar 3 fustes, una canonada i enfonsar un peu en un bassal arribo al meu destí.

Els treballadors del local tenen els ulls humits i responen a les preguntes amb un “Mamma mia! Questo è il mio amato Venezia!!!”.

Recullo el meu encàrrec i obro la comporta del submari per accedir al carrer. Un vaixell de bombers ha començat a jugar amb l’aigua, però no sembla que facin gaire res.

Tot apunta que arribaré al meu destí més sec de l’esperat a priori i és que la meva formidable agilitat m’ha protegit de tots els paranys. Però quan tot semblava bufar i fer ampolles, un Audi passa massa veloç i una onada d’aigua em cobreix tot el cos mentre 5 insults broten dels meus llavis humits.

Moc el cap de dreta a esquerra espolsant-me com un animal i llavors torno a veure al ratolí de 25cm. Segueix agonitzant tot i que ha aconseguit donar la volta sobre si mateix. El torno a saltar i arribo a la meta...

Llavors, com no podia ser d’una altra manera, surt el sol. Ara, espero felicitacions, i és que fins que un servidor no sortís del seu amagatall, hagués plogut eternament i sense parar, Cardedeu seria ara carn dels informatius d’Antena3...

De res!

Columna publicada a El Nas de Cardedeu del mes de juliol