Marketing

TOMA BLANCURA!

Departament de Marketing de l’empresa “Kalia”...

-Hay que hacer un nuevo detergente para la ropa!
-Sí Sí…! Que lave mucho!
-Calla becario! Esto nos la trae floja, solo necesitamos que se venda.
-Ah… lo siento, pues que se venda… Juan, me acercas el Vodka?
-Sí toma… Bueno, quiero una lluvia de ideas, y la quiero ya.
-Danos 5 minutos tío, que el porrito haga efecto…
-Joder Pablo, siempre con lo mismo, no sabes pensar sin ingerir marihuana?
-Pues no tío, además, las mejores ideas salen cuando uno va “emporrao”.
-Está bien, pero ya que estamos dame un par de caladas. Y tu becario, deja ya de echarte vodka!!!
-Perdón.

2 hores més tard…
-Ja… ja… ja… limpieza… ja, ja, ja… mi cerebro si que esta limpio…. De neuronas!!!
-Oye, y lo del nombre del producto? Jajaja… alguien lo ha pensado?
-Jojojojo, va, va, va, va, Pedro Pedro… tu qué dices?
-Pues a mi me apetece ponerle un nombre de esos... de esos que deje huella…!
-Uuu… que dejen huella… para un producto de limpieza… jojojo, anda que no…
-Becario de los huevos. A ver, que propones, inútil?
-Kalia… mmmh... no sé... que os parece... White? Qué tal? Bien no? White, de blanco… glups. Que deja la ropa blanca… sabes?
-Chaval, estás fatal… pero acetamos lo de white… hace el producto muy “chic”. (calada al porro). Yo lo haría más chulo… ponle Kalia Cristal White.
-Uala, que buena tío. Pero mejor todavía, con Y, Crystal, mi mujer lo va a flipar… Kalia Crystal White… que bueno… jojojo, cuando se lo diga!
-Joder, que mentes tan lúcidas (calada y espacio temporal). Sí que lo va a flipar tu mujer… la mía no… es que la mía es un poco tonta
-Jajajaja, insultas a tu mujer? Jajajaja, que buena!!!
-Oye becario, estás al borde del despido!!! Pues ya sé, ponle al nombre del producto… no sé… Inteligente! Kalia Inteligente Crystal White!
-Jajajaja, tronchante!
-Inteligente...! Jajaja, oye oye, en inglés!!! Intelligence!
-Que buena becario! Kalia Intelligence Crystal White!
-Que bueno está este porro tío.
-Ya ves. Lía otro.
-Pues anda que el vodka...
-Oye, hagamos eso del Kalia más, no sé... más que vean que hemos estao pensado
-¿Pero no confundiremos a la gente con nombres tan largos?
-Oye crío, deja de aconsejar y aprende.
-Glups.
-Apunta apunta... (Calada profunda, mirada al infinito). “Oxi Action”,
-Oxi Action?
-Sí tío, es de puta madre. Es como... no sé tío, puto porro.
-Pues a mi me mola, es como que... joder que chungo de poner palabras... es... ¡joder! pues eso, “Oxi”, ¡si es que la palabra ya lo dice todo!
-Definitivo y ya basta... Kalia Oxi Action Intelligence Crystal White... ¿va bien?
-Buff... que pasada, vamos a mandar a la competencia a la quiebra.
-Sois lo más.
-No te pases de pelota, enano.
-Perdón.
-Que guay, mi amiga Vane va a fliparlo con el nombre que le hemos puesto al asunto... seguro que compra un pote...
-Jajaja, tu amiga Vane... esa si que es “Intelligence”... jajaja.
-Jajaja, Pedro tiene razón. ¡Va!, ¡brindemos por Vane!
-¡¡¡Olé Vane!!! Que bien que vas a limpiar!
-Jajaja, ¡¡¡viva!!!
-¡Oye! ¿Y si ponemos algo en el nombre del detergente en honor a tu amiga?
-Jajaja! ¿Como que?
-¿Vanish?
-¡Que buena becario!
-Buff... me voy a casa que estoy petao... como hemos quedao?
-Kalia Vanish Oxi Action Intelligence Crystal White... no?
-Jojojo, genial!
-De puta madre
-Venga, nos vemos mañana!
Fin de la jornada laboral...

Et queda clar?

T'HO REPETEIXO?

Durant 5 anys de la meva vida he estudiat periodisme. No he estat l'alumne exemplar que tots us penseu, però no amago que 4 coses les he après. Una d'elles va ser que en el Periodisme no sempre relates fets que són noticiables, i una altra, que en alguns mitjans de comunicació, et paguen segons les paraules que escrius.

Notícia visble a la web del país a data d'11 de setembre

Estava tranquil·lament llegint un blog que trobo summamanet interessant, Mi Mesa Cojea, i m'he adonat (gràcies a un link) que una de les dues coses de les que he après durant la carrera és el que li ha passat a un redactor de l'agència EFE en un article relacionat amb la voluntat de la Fiscalia de Roma de processar a una còmica per haver atacat, verbalment, al Papa.
Llegeixo la noticia i em quedo perplex a l'observar que el 2n i 3r paràgraf diuen el mateix...
Què li deu haver passat? Realment la notícia era tan fluixa? Tan malament paguen a l'agència EFE que els seus periodistes es veuen obligats a duplicar els seus textos per arribar a final de mes? És un error fruit de la crisi econòmica?
Senyors, no en tinc ni la més remota idea... l'única cosa que he pogut deduir, és que qui penja les notícies a la web del país no se les llegeix de pe a pa...

Aparta!!!

Estimat cabró del carril del mig,

Sóc un usuari habitual de les autopistes per allà on vaig. Tot i això, només les faig servir quan són gratuïtes o quan tinc necessitat de circular a 120 per poder arribar el més aviat possible al meu destí.

L'autopista és un lloc perfecte per circular tranquil·lament, sobretot fora de les hores puntes, moment en que els 3 (o 4) carrils queden lliures de circulació. Tot i això, tu i la vostra estúpida raça aneu pel carril del mig.

Per què? Em pots explicar per què nassos circules a 100 per hora pel carril central? No m'ho explico, només em ve al cap que siguis tonto o inútil al volant.

L'autopista té 3 carrils, i tots estem obligats a anar per la dreta. Només anirem pel mig quan avancem al simpàtic camió que va a 80, i només farem servir el 3r carril per avançar a un cotxe que està superant un camió o un vehicle més lent.

Guaita, al mig... serà inútil...!

No sembla complicat, de manera que haig de suposar que el que passa és que ets despistat, curt de gambals o una mica fill de puta. Si et sents identificat en el primer dels casos, quedat a casa mirant la TV, perquè poses en perill la teva vida i la dels que tens al voltant. Si ets del segon grup, sigues civilitzat i ves a l’autoscola, allà et "tornaran" a explicar com es fa per anar per una via ràpida. Si ets dels tercers, espero que el "karma" et faci justícia algun dia.

En qualsevol cas, vull que sàpigues que gràcies a tu, l'autopista es pot convertir en un lloc de merda. Tenim un carril a la dreta sense tràfic, i et tenim a tu pel mig. Jo circulo per la dreta, digues-me legal, i resulta que arribo a l'alçada del teu estúpid cotxe i no et puc avançar per la dreta, sinó que haig de desplaçar-me dos carrils, amb l'afegitó que pel carril de l'esquerra passen cotxes a més velocitat, mentre tu, empotrat al teu seient, amb les mans al volant i cara de babau, mires a l'infinit pensant que circules bé.

Doncs no. I sí, et faig llums perquè t'apartis. La primera ràfega significa "perdona, t'has despistat i vas pel mig, t'apartes?". La segona vegada, veuràs que són dues, les enllumenades, que signifiquen "escolta inútil, no veus que tens el carril de la dreta completament buit?". Finalment, la tercera vegada que t'aviso, senzillament estic insultant als teus sers més estimats. Et quedaràs al mig i jo, esperaré que deixin de passar cotxes pel carril de l'esquerra i després t'avançaré.

Aquest sóc jo. Altres et menjaran el cul del cotxe, et tallaran el pas un cop t'hagin avançat o t'insultaran a través del vidre. En qualsevol dels casos els nervis es deixaran notar, i això sempre comporta un risc que és absurd haver de patir, i menys a la carretera i menys encara per una estupidesa que haguessis pogut evitar.

De manera que et demano, és més, t'exigeixo, per la seguretat de tots plegats, que circulis pel carril dret!!!

I per cert, l'argument de "vaig a 120 per hora, és el màxim al que es pot anar i per tant deixa'm estar", te'l pots ficar on t'hi càpiga. A 70, 90, 120 o 180 la teva obligació és circular per lateral dret, fes-ho i deixa'm avançar amb tranquil·litat.

Apa... apartat.

Hasta Luengo...!

Querida Beatriz,

El otro día, cuando nos cruzamos en Sabadell, me pediste hacerte una foto conmigo para tenerla de recuerdo. Como no llevabas cámara, te presté la mía y te prometí facilitarte la foto para que te la pudieras enmarcar.
Pues aquí cumplo mi palabra.

Besitos y ya me llamarás cuando quieras...

La meva perdició

Els petits plaers, són poderosos

L’entrepà de pernil

El pa, la primera de les bases d'aquesta esplèndida combinació de sabors. És ben sabut que no val qualsevol barra de baguette per fer el que és conegut com el millor entrepà del món. El pa, aliment tradicional elaborat amb ingredients tan bàsics i simples com farina, aigua i blat i amb una antiguitat de més de 5000 anys, sorprèn avui dia, per la gran diferència de qualitat segons on ha estat cuinat i sobretot, per qui ha estat elaborat.

Podem escollir qualsevol varietat de pa, però l’indispensable és que sigui cruixent, amb una molla suau i esponjosa, crostó daurat i forma abstracta. Les noves tecnologies han fet del pa un simple aliment que acompanya els àpats diaris amb més pena que glòria. Pa que només és cruixent quan és calent. Pa que és insípid, o fins i tot que arriba a tenir gust a aliment prefabricat. El nostre pa, el del nostre entrepà, serà de qualitat, fet al forn de llenya i, a poder ser, acabat de fer.

Hi ha persones que no hi donen importància, però el ganivet ha de ser de pa. Un ganivet amb serra, que trenqui la crosta del pa sense arribar a esmicolar-lo. Un ganivet amb un tall ben definit que permeti separar a meitat iguals i horitzontals la ració de pa que estem convertint en entrepà.

Un cop tallat, entrarà en escena el tomàquet. L'hortalissa que combina a la perfecció amb el pernil. El vegetal més estimat per aquest entrepà i sense el qual, no es consideraria aquest àpat com el millor del planeta en la seva categoria.

En aquest fantàstic indret en el que vivim i convivim hi ha desenes de tipologies de tomàquet, alguns apunten que fins a 10.000 varietats diferents. És de suposar que aquesta rica varietat hauria de fer-nos dubtar en l'elecció del nostre tomàquet. La millor de les apostes és la del tomàquet de penjar, un tomàquet nascut per sucar.

Sigui quina sigui la tipologia escollida però, no podrà ser un tomàquet qualsevol. Cal que llueixi un esplendorós color vermell. Un vermell viu, un vermell enèrgic, un vermell brillant, en definitiva, un vermell sa.

El tomàquet ha de ser suau al tacte, madur, que el puguem presionar i modifiqui la seva forma fins que deixem d'aplicar-li pressió. Un tomàquet que al ser tallat amb un ganivet, mostri la seva maduresa també en la part interior, on les llavors i la carn d'aquest aliment, mostrin una brillantor i un estat perfecte.

Si el vegetal compleix els requisits esperats pot arribar a ser suficient un únic tomàquet per untar tot l'entrepà que estem elaborant. Per fer-ho, cal ser curós, s'ha de saber repartir equitativament el tomàquet per les dues meitats de l'entrepà. Pot semblar un detall sense sentit per l’aparent senzilla casuística del plat, que pot portar a un individu a pensar que degut a que l'entrepà és menja amb les dues meitat del pa unides, untant una sola meitat és suficient. No és cert. De fet, un cop estiguem mastegant l'entrepà, el nostre exigent paladar valorarà molt positivament trobar tomàquet a cada pas d'aliment per aquesta zona tan sensible al gust, mentre els nostres queixals es dediquen a esmicolar l'aliment en el seu conjunt.

Mentre untem el pa, cal tenir en compte que poden quedar-se pedaços de tomàquet d'una mida superior a l'esperat escampats per una de les llesques. No passa res, no cal extreure-ho, de fet, trobar un tros de tomàquet més gros de l'esperat durant l'àpat, no molestarà ni solaparà el sabor de l'entrepà, sinó que donarà constància de la qualitat del tomàquet que hem emprat, ressaltant-ne en aquell precís espai, el seu bon sabor.

Abans de procedir a ubicar el pernil al damunt del pa, haurem d'amanir el nostre entrepà. Com és d'esperar, qualsevol oli no és digne d'acompanyar la delícia que suposa aquest plat. L'oli ha de ser d'oliva, com és evident. No ha de tenir una acidesa massa elevada i tot i no necessitar un gust especialment fort i contundent, serà apropiat que sigui intens i amb l'aroma típica de l'oli de primera premsada.

Caldrà que estigui ben repartit per tot el pa. Mullar una de les llesques i sucar la segona amb aquesta primera és una pràctica molt habitual i gens desencertada. Nogensmenys, és aconsellable que abans d'ajuntar les dues llesques, es faci un gir de 180 graus al pa que volem sucar. D'aquesta manera els crostons de les dues meitats del pa estaran en cantons oposats, amb el conseqüent bon repartiment de l'oli per gran part de l'entrepà, que quan tornem a colocar a la posició original agrairà enormement estar tan ben repartit.

Abans de servir equitativament l'oli, la sal també passarà a formar part del majestuós plat. Un pessic de sal fina per damunt de l'oli serà suficient per aconseguir el mateix efecte de bon repartiment que amb l'anterior ingredient.

I arriba l'hora del pernil, un bé de la terra i la naturalesa que remunta la seva existència a principis de l’Imperi Romà. Un aliment gustós, carnós, d'una elaboració llarga i costosa que culmina el seu procés després de fins a 3 anys de curació.

No és exigible que tots tinguem a casa un pernil, de manera que podem dirigir-nos a una carnisseria local per adquirir el pernil salat. Al centre especialitzat, cal deixar-nos aconsellar, partint de la base que el lloc és de confiança i que no pretendran vendre'ns un mal pernil.

Volem un pernil de gla. Gustós, amb poca grassa però sense ser-ne reticent del tot. La grassa del pernil de gla és extremadament saborosa, de manera que en una petita proporció donarà al nostre entrepà un punt d'exquisitesa molt agradable.

Cal mesurar curosament de quina manera es talla el pernil. Hem de saber exigir que es talli a mà, amb un ganivet adequat i procurant aconseguir unes làmines bastant fines. Tot i que tallat d’aquesta manera pot donar més feina, cal tenir en compte que és preferible un entrepà amb diverses làmines fines que no pas amb una sola i gruixuda. I no és un capritx; el pa és cruixent i artesà, de manera que les nostres dents incisives agrairan poder mossegar el pa i alhora, quedar-se amb la part del pernil que correspon a cadascuna de les queixalades que hi fem.

La quantitat del pernil per entrepà sol variar molt entre les persones. Tot i les diverses preferències, com a mínim caldrà poder cobrir per partida doble l'extensió de la llesca. Això permetrà que cada racó de l'entrepà contingui una bona quantitat de pernil sense arribar a ser, mai, abusiva. Pel que fa a la col·locació de cadascuna de les làmines ha de ser totalment aleatòria i tot i l’absurditat de la qüestió, han de sobresortir de l’entrepà, fet que farà més apetitós l’entrepà.

Hi ha qui pensa que aquest detall és prescindible, el cert però, és que la primera impressió de l’entrepà l’adquireixes per la vista, de manera que els teus ulls, sentiran una forta atracció per un entrepà de forma irregular del que sobresurt el pernil pels cantons i que aparenta ser extremadament cruixent. A més, quan aquestes sensacions culminin a la boca, el plat aconseguirà provocar un estat d’èxtasi al teu paladar.

Així doncs, un cop el pernil està situat arreu del pa, només faltarà fer encaixar les dues meitats de la barra i trobar-li un plat adequat a la seva mida. Llavors, la mescla del pa cruixent acabat de fer, el pernil tendre i gustós unit a l’acompanyament d’un tomàquet i d’un regust d’oli de qualitat, faran del teu àpat, el millor moment del dia...

No ho dubtis.

Contacontes

Festa... menor?

En un indret molt llunyà, on el sol sortia cada matí i els anfetamínics no corrien per les venes dels menors de 18 anys, una localitat qualsevol organitzava una trobada anual qualsevol amb la majoria dels seus habitants qualsevols.
Anys més tard, es proposava "Festa major" com el nom a aquesta trobada de persones que intercanviaven històries i aventures, amb el so de les gralles desafinades de fons i l'olor a fems típic de l'indret llunyà de torn.
Gresca, xerinol·la, cap-grossos, gegants, sardanes i menjar per tothom omplia els carrers de les remotes poblacions situades a les entranyes de tot el territori català. Dies que s’aprofitaven per sortir amb tota la colla, per conèixer una mica més al veïnat i on els moments per poder intercanviar cultures sexuals amb les persones que durant l'any t'havies creuat pel carrer, passaven innocentment per davant els teus morros.

Però va arribar un dia (que raro) en que un monstre va arrasar amb tota aquella diversió. Un monstre anomenat "Temps". El Temps ja tenia una dilatada tradició en espatllar moments màgics que encara avui serven la nostra memòria. Aquest conegut monstre és el mateix que va aconseguir que en "Puff" el drac màgic, deixés de ser un animal estupendu per convertir-se en la imaginació d'un nen que s'havia fumat un "puff" de dimensions desmesurades.
El mateix monstre que va demostrar que la caputxeta vermella no era una nena innocent que caminava per bosc, sinó una depravada sexual amant de la zoofilia.
Un monstre, que va transformar l'adormiment de la Blancaneus en un moment idoni perquè 7 nans la violessin sense cap tipus de mirament.
I és que aquest monstre anomenat Temps ha fet de les Festes Majors locals un indret on poder veure menors embriagats fins les celles. Ha aconseguit també que la gent enyori l'olor a fem, ja que la flaire dels vòmits matutins arriba a ser encara més desagradable. Un monstre que no s'ha oblidat de la gent, ja que ha aconseguit que molts dels "lugareños" emigrin de vacances a indrets inhòspits per la compresa por a aquesta tradició sense control i que han estat substituïts per habitants de viles veïnes que passen el cap de setmana laboral al poble del que despotriquen durant l'any.
Sort que al final... els contes sempre acaben bé.