Punt i final

Corria el 2003, l’AVE no arribava a Barcelona, l’euro feia un any que corria per les nostres butxaques i el Barça només tenia una copa d’Europa. Jo, rebia una trucada al meu telèfon mòbil, un Alcatel blau amb forma de 8 que pesava tres tones...

El fet és que la trucada era d’aquelles que fan il·lusió. Vaig ser convidat a un acte que es va celebrar a Cardedeu, a la “nova” pista esportiva. Recordo aquella nit com si no hagués passat el temps. I si sé que ha passat, és pel mòbil que tinc ara, no per les quatre canes que afloren al meu cuir cabellut.

Vaig arribar una mica tard, com sempre, però afortunadament vaig ser a temps per ocupar una de les seixanta mil cadires de fusta que corren per Cardedeu amb la inscripció PMC. Vaig posar en silenci l’Alcatel i em vaig predisposar a gaudir de l’espectacle que fins llavors només havia vist a la caixa tonta, amb l’esperança de que com a mínim, satisfés les meves expectatives.

Recordo haver gaudit d’aquella obra magistral com una criatura amb sabates que fan llum, recordo haver-me desgastat les mans amb aplaudiments sorollosos i recordo també l’olor a suat del tio que tenia al costat... mai sabré si fruit d’un estiu calorós o d’una higiene insuficient.

L’actuació va allargar-se fins ben entrada la mitjanit d’un nou dissabte d’agost i va culminar caminant per poble amb un got del Garitu a la ma revivint les dues hores anteriors amb un únic objectiu; retenir-les a la memòria tot lluitant contra la voluntat de l’alcohol de desdibuixar-les en la infinitat dels meus records. Vaig guanyar.

Ara, 6 anys més tard, amb un AVE real, dues Champions a l’esquena i sense euros a les butxaques, puc dir que aquella cita a la pista coberta de Cardedeu no seria l’última que tindria amb el gran protagonista.

Lamentablement, avui també puc dir que l’última trobada seria a Ripoll, a finals del 2006, on vaig tornar a aplaudir, vaig tornar a gaudir i vaig tornar a viure una altra de les meves millors nits d’humor teatral. I tot gràcies al mestre dels mestres de l’humor.

Gràcies Pepe, “Solamente” gràcies.